Paleolític mitjà

enero 27, 2013

Paleolític mitjà

Desitjava fer un resum sobre el Paleolític Mitjà a Pego, però resulta impossible, perquè a penes hi ha restes per poder omplir mitja pàgina. A més, el mateix que succeïa a la Península Ibèrica estava succeint al País Valencià i, per descomptat, a Pego. Així doncs, he mantingut el resum general que havia fet, que no acaba de satisfer-me perquè em cenyeixo massa al context pegolí i, en canvi, deixo sense descriure el que estava passant en el món neandertal europeu. Però, això és el que hi ha i, el pitjor, és que no estic content ni jo mateix, perquè sé que aquesta entrada del bloc a penes si la llegiran els meus lectors catalanoparlants i, per descomptat, tampoc ho faran els castellanoparlants que, per altra banda, són la majoria dels meus lectors.

A. Introducció

1. Durant el Paleolític mitjà (90.000 a 30.000 aC) es desenvolupa la cultura Mosteriana i la tècnica de talla Leval·loisiana, (lasques i instruments més petits i especialitzats, com rascadores, puntes, ganivets, etc.) produïda pels neandertals, encara que cap al 35.000 aC també era obra de l'Homo sapiens. Major importància dels assentaments en abrics i coves, ús creixent del foc, inici del treball sobre os i primeres manifestacions de culte funerari són altres característiques del període. Els principals jaciments mosterians a la península Ibèrica són: Toll (Barcelona), Cova Negra (València), Los Casares (Guadalajara), terrasses del Manzanares-Jarama (Madrid), Castillo i Morín (Cantàbria).

Si voleu ampliar el tema consulteu Técnicas de talla, Métodos de talla: Levallois y Kombewa, Materiales de la talla lítica, Anatomía de una lasca, Las herramientas y la evolución humana, Talla lítica: Sistema Lógico Analítico i Instrumentos de piedra al meu blog.

2. L'etapa més important correspon al Paleolític Superior (30.000-8.000 aC), associada a l'Homo sapiens sapiens (Cro-Magnon), les restes apareixen a la Península, per exemple, en la cova del Castillo (Cantàbria), a la del Parpalló (València) i en la de Carigüela (Granada). Es caracteritza pel desenvolupament de la indústria de l'os, amb nous instruments com atzagaies, agulles, arpons, etc., i molt especialment per l'aparició de les primeres manifestacions artístiques (art parietal i moble). La caça es converteix en el principal mitjà d'obtenció de aliments, afavorint un augment de la població.

Núcleo en caparazón de tortuga, propio del método Levallois

En l'època dels neandertals, quan comença el Paleolític Mitjà o Mosterià, cap al 90.000, la humanitat ha complit uns quants milions d'anys d'evolució i desenvolupament, de manera que, en aquell moment, la Península Ibèrica estava totalment ocupada per comunitats humanes que posseïen i explotaven el seu territori. Alguns prehistoriadors pensen que la mobilitat d'aquells éssers humans no era tan elevada com se sol afirmar. Els prehistoriadors no es posen d'acord sobre les preferències d'hàbitats d'aquests homes, no obstant, sembla que els jaciments de l'interior són més abundants que els de la costa. Quant la seva situació costanera actual, cas de la cova Foradà (Riu Bullent, Marjal Pego-Oliva), cova del Capurri (El Carritxar, Oliva), Bolomor, Parapalló... sabem que fou diferent durant el Mosterià, amb l'última glaciació, doncs el fred i gels extrems ocasionaren que el mar s’allunyés de la costa actual. Els jaciments esmentats estaven, doncs, més cap a l'interior que prop la costa, com veiem a la cova del Barranc Blanc, cova dels Rates Penaes, la Penya Roja i el Castell de Borró (totes de Ròtova), cova de les Mallaetes de Barx, la cova del Llop de Gandia, la del Montgó de Dénia, cova Negra a Xàtiva, cova del Cochino a Villena, Les Fonts a Navarrés...

Troballes de la Cova de les Cendres (Teulada-Moraira) i Tossal de la Roca (La Vall d’Alcalà). Marq Alacant. Fotografia Gonçal Vicens.

Molts d’aquest jaciments, com denúncia José Aparicio, cap dels Serveis Arqueològics de la Diputació de València (SEAV), no tenen elements dissuasius que impedeixin la seva espoliació. La importància d'aquestes grutes no només rau en les cavitats de pedra que s'han mantingut amb el pas dels segles. A l'interior podrien trobar gravats i plaquetes de fa més de 12.000 anys i en el subsòl, restes de peces, ossos i estris de caça, així com sediments importants. El seu estudi permetria avançar en el coneixement de la prehistòria valenciana.

Es poden distingir dos grans àrees, la cantàbrica i la mediterrània, i tres fases cronològicament successives: aurinyacià, solutrià i magdalenià, que marquen el progressiu desenvolupament tècnic de la indústria lítica i òssia. Durant l'última fase, el magdalenià, apareix a la Península la gran manifestació de l'art rupestre franc-cantàbric, com en les coves d'Altamira, la Pasiega, el Castillo...

3. Al tercer període el canvi climàtic que es produeix, després de l'última glaciació, marca l'inici del Mesolític o Epipaleolític (8000-5000 aC). La retirada o desaparició dels grans mamífers produeix una "crisi alimentària" que s'haurà de superar amb el perfeccionament de la caça, fent més variada i selectiva la recol·lecció i incrementant la pesca i el marisqueig.

Es poden diferenciar tres grans àrees culturals: la cantàbrica, la mediterrània i la portuguesa. A la primera es distingeixen dos conjunts industrials, el Azilià, caracteritzat pels "micròlits", i el Asturià, on dominen els "macròlits". En ambdós casos hi ha una important relació amb les petxineres (dipòsits de petxines), molt característics durant el Mesolític, com els trobats en les valls baixes del Sado, Mondego i Tajo de la zona portuguesa. L'art del període es redueix a l'art moble basat en idiomorfs.

B. Marcadors arqueològics del comportament modern

Hi ha una sèrie d'evidència o restes arqueològiques, anomenats marcadors, l'aparició simultània dels quals permet qualificar els éssers humans que els han produït com a éssers de comportament modern, qualificació que tradicionalment s'associa a la nostra espècie d'Homo sapiens i es basa en el nivell de simbolisme que el sustenta i que es pot rastrejar arqueològicament. Aquestes novetats, algunes ja presents en el Paleolític Mitjà, no apareixen per un únic salt cognitiu, sinó que van desenvolupant-se progressivament i cristal·litzen en el Paleolític Superior. Algunes tan importants com l'art no es constaten amb la presència de HAM, sinó mil·lennis més tard i només en algunes regions, per estendre’s i generalitzar-se posteriorment. Vegem els principals, que podeu trobar resumits al manual de l’UNED Prehistoria Antigua de la Península Ibérica, coordinat pel professor Mario Menendez, p.303, Madrid, 2012:

1. Eines i armes.

Entre els marcadors que ens indiquen la presència d'homes moderns tenim les eines lítiques més variades i amb formes molt estandarditzades. Trobem una generalització de la fabricació d'útils lítics sobre làmines i l'aparició creixent de laminetes i micròlits. També apareixen útils compostos, per exemple, mànecs d'os i fulles de pedra, fusta ... etc. Un altre marcador és l'aparició d'eines i armes en os, banya i ivori, així com l'aparició d'estris domèstics d'os. La característica principal de les noves armes és la seva gran efectivitat a causa del major abast que s'aconsegueix amb la fabricació d'arcs, propulsors ...

Cova Beneito (Muro), atzagaia de banya de cérvol i crani de dona. Marq Alacant. Fotografia Gonçal Vicens

2. Models de subsitència.

L'home modern s'especialitza en la caça de determinats animals, planificant les seves actuacions i deixant de practicar una caça oportunista i de carronyer. Un altre marcador de la presència dels HAM el constitueix l'aprofitament de recursos marins i fluvials, com peixos i mol·luscs. A més, es nota un increment de vegetals en la dieta.

Observem la presència de nous instruments ossis vinculats amb el procés d'obtenció i elaboració dels nous aliments. Per primera vegada, l'ésser humà fa apilament i conservació dels excedents alimentaris.

3. Gestió de l'espai.

L'home planifica la seva actuació territorial acord amb una sèrie d'àrees que vénen determinades per les seves funcions i recursos que proporcionen. El seu territori és una immensa xarxa logística, amb llocs i refugis a què es recorre segons les circumstàncies estacionals i climatològiques.

L'home redueix la seva mobilitat i els seus hàbits presenten una alta territorialitat, reconeixen el seu terreny de subsistència i el conserven mitjançant la creació d'extenses xarxes socials que els permeten el control territorial. Apareix l'adquisició i el intercanvi de matèries primeres, objectes i idees a llarga distància; al mateix temps, es produeix un augment progressiu de la diversitat local i regional.

4. Expressions simbòliques

S'observa un ús ampli del colorant, tant per empolvorar els ossos del difunt com els voltants. S'utilitza l'ocre vermell com a símbol de la sang, com a substitutiu de la que ha perdut el difunt, per facilitar la seva reposició. Els enterraments es converteixen en cerimònies altament ritualitzades.

Es desperta en l'home el sentiment artístic i la utilització d'objectes d'adorn individuals, com arracades, penjolls, collarets, braçalets, etc. Utilitzen instruments musicals en les seves cerimònies.

Fa la seva aparició l'art moble i rupestre. Els objectes d'art es converteixen en referències materials d'identitat local i regional.

Penjolls, prismes i plaquetes d’ivori. Grans de vèrtebres de peix i collar de petxines. Marq Alacant. Fotografia Gonçal Vicens

5. Emergències cognitives i conductes necessàries per a la simbolització

La utilització de símbols proporciona un coneixement ràpid i intuïtiu a l'ésser humà, més ràpid que el llenguatge, el qual requereix d’explicacions més llargues i descripcions per definir el mateix significat que es pot obtenir amb un sol símbol. No obstant això, perquè es comprenguin els símbols cal l'existència d'un llenguatge articulat complex, de nivell metafòric, que sustenti l'explicació social dels processos simbòlics.

Una altra de les capacitats que desenvolupa el nou ésser humà és el sentit de l'autoconsciència o individualitat personal, i del grup o individualitat social. A més, aprèn a manejar el temps i l'espai amb capacitat de planificació a llarg termini, el que li confereix la capacitat o reflexivitat de canviar ràpidament la conducta davant nous problemes.

Recreació d'una cacera neandertal

C. Els enterraments

Els humans som l'únic grup animal que mostra un reconeixement objectiu de la mort i li dóna un tractament específic i idealitzat. Els enterraments més antics podrien ser del Paleolític Inferior, com els trobats a la Sima dels Ossos d'Atapuerca, però, entre la comunitat científica hi ha encara alguns dubtes per acceptar la seva existència. En el Paleolític Mitjà, però, hi ha una quarantena d’enterraments neandertals acceptats com a tals. Es concentren al Pròxim Orient, Ucraïna, Rússia i Europa central (França, Bèlgica, i Alemanya). Gairebé tots s'agrupen en la forquilla 70/50 mil anys, i els seus contextos tenen un baix nivell de simbolització, fins al punt que en molts d'ells s'ha dubtat d'una veritable intencionalitat funerària.

Hem de destacar l'alt percentatge de nens, fins i tot nounats. També que alguns ancians (l'esperança de vida es situava al voltant dels quaranta anys, amb una alta taxa de mortalitat infantil i juvenil) mostren lesions que els incapacitaren per sobreviure de forma autònoma i van haver de ser cuidats pel grup molt de temps. Aquesta actitud, a més de mostrar els llaços de solidaritat grupal, és indicativa la generalització dels comportaments altruistes, carregats de sentiments de compassió.

A la Península Iberia no hi ha cap enterrament que mostri la ritualització necessària i suficient per a ser tingut per tal. Al jaciment murcià de Sima de los Palomos s'han descobert dos esquelets, datats cap als 50 ka. anys, amb els seus ossos en posició anatòmica. Però no tenen un context funerari ritualitzat (fossa, ofrenes, llars, restes de banquet, colorants, etc.) La resta dels cadàvers humanes de la península Ibèrica són el resultat d'esdeveniments catastròfics o s'han trobat en contextos domèstics, barrejats amb altres restes de fauna i, algunes vegades, canibalitzats.

D. Antropofàgia

La pràctica de menjar als semblants (veure Canibalisme), molt estesa en el Paleolític inferior, es va anar abandonant progressivament durant la Història de la Humanitat, encara que ha arribat als nostres dies. No hi ha dubte de la seva pràctica pels neandertals i per l'Homo sapiens.

Caníbales preparando a sus víctimas (1798-1800). Francisco de Goya. En aquest quadre un grup integrat per tres caníbals està preparant els cossos de les seves víctimes per menjar-se’ls. Un d'ells introdueix la seva mà en les entranyes d'un cadàver mentre que un altre es disposa a escorxar el cos d'un home que està penjat. Tots dos cadàvers han estat desposseïts de les seves vestidures, que estan a terra. Crida poderosament l'atenció el tractament de l'anatomia humana en aquesta escena, la nuesa dels cossos que seran devorats, privats de la seva dignitat, i la de les anatomies dels caníbals, al·lusiva al seu primitivisme. Aquesta obra i Caníbales contemplando restos humanos van pertànyer al pintor Jean François Gigoux (Besançon, 1806-1894), qui els va donar al Musée des Beaux-Arts et d'Archéologie de Besançon.

Caníbales contemplando restos humanos (1798-1800). Francisco de Goya. Un caníbal, assegut a cavall sobre una roca ensenya, com si d'un trofeu es tractés, una mà i un cap humanes. Al terra jeuen altres restes humanes que el pintor aragonès ha subratllat mitjançant enèrgiques pinzellades vermelles. Al mateix temps un grup de caníbals, davant i darrere de la figura central, observa l'escena que es desenvolupa en un paisatge natural rocós on s'esbossa una branca d'arbre. Goya ha pintat amb indefinició als personatges que es troben a la dreta de la figura central, com un garbuix humà en el qual no sobresurt individualitat alguna. Quan es deté en les cares dels personatges ho fa pintant trets primitius, gairebé simiescos. És probable que la intenció del pintor sigui la de subratllar la barbàrie de determinades actituds humanes, en concret de l'antropofàgia. Aquesta obra i Caníbales preparando a sus víctimas van pertànyer al pintor Jean François Gigoux (Besançon, 1806-1894), qui els va donar al Musée des Beaux-Arts et d'Archéologie de Besançon.

La qüestió que es discuteix era si era un comportament ritual o un canibalisme gastronòmic i alimentari. En alguns jaciments europeus els ossos apareixen amb talls realitzats amb instruments de pedra per al seu descarnat per a consumir la carn, cremats o trencats per extreure'ls la medul·la òssia o el cervell. S’han trobat restes canibalitzades a la cova del Sidrón i al Boquete de Zafarrayas. Les restes humanes apareixen tirats en les restes d'escombraries junt amb la fauna consumida, sense observar-se un tractament diferenciat. Ver “Antropofagia” en el Paleolítico Medio de Mario Menendez, dins de Prehistoria Antigua de la Península Ibérica.

E. Els adorns i l'art

Actualment, els prehistoriadors entenen l'ús d'adorns personals com un indicatiu d'un sentiment d'individualitat enfront del grup, a més, pot manifestar diferències d'estatus i, per tant, diferències internes. Aquest fet es indica que la banda ha creat una estructura social més complexa i heterogènia.

C. Finlayson et al. han fet un treball sobre l'obtenció i hipotètic ús de plomes com adorn per part dels Neandertals. Es tracta d'aquest treball: "Birds of a feather: Neanderthal exploitation of Raptors and Corvids" (PLOS one 7-9, 2012). El treball es basa en els neandertals que ocupaven les coves de Gibraltar, els quals processaven els còrvids i rapinyaires per obtenir plomes, i no per obtenir aliment. Sembla que això també succeeix a Riparo Fumane, Combre-Grenal i Les Fieux. Amb aquestes evidències conclouen que l'obtenció i ús de les plomes de certes aus seria un comportament generalitzat entre les poblacions neandertals del tram final del Plistocè.

S'ha discutit molt sobre la capacitat dels neandertals d'elaborar aquests símbols, doncs al trobar-se els primers adorns en un context neandertal com el Châtelperronià (Paleolític superior), els investigadors van atribuir la seva fabricació i l’ús a la influència dels HAM. Avui sabem amb seguretat que els neandertals de cultura mosteriana van fabricar i van usar adorns personals, com ho demostren les troballes dels jaciments murcians de Cova Antón i Cova de los Aviones, fets per l’investigador J. Zilhao, que han proporcionat nombrosos colorants, de vegades barrejats amb combinacions minerals de cridaners colors o reflectants, associats a petxines marines perforades per al seu ús com penjolls.

Imatge: Fotografia d'una petxina perforada (part davantera i posterior) trobada en el nivell 2 de la Cova de los Aviones de Múrcia (Espanya) i en què es poden apreciar restes de pigments decoratius, ocre i groc | Font: ‘Proceedings of National Academy of Science’ (PNAS)

La seva adaptació, segons J. Zilhao, és diversos milers d'anys anterior a la presència dels primers HAM a Europa. També a la cova basca de Lezatxiki han aparegut dues petxines polides i preparades per ser usades com penjolls. A la cova del Castillo també s'ha atribuït un contingut simbòlic a quatre impactes alineats en un bloc de quarsita. No hi ha un art parietal en el Paleolític Mitjà, encara que la presència de colorants en els jaciments indueix a pensar en possibles decoracions corporals, o algun ús simbòlic desconegut en l'actualitat.

Jaciments musterians PMA PMC PMR/MF

PMA (Paleolític Mitjà Antig), PMC (Paleolític Mitjà Clàsic), PMR/MF (Paleolíti Mitjà Recent/Musterià Final). Font: Paleolítico Medio de Mario Menendez, en Prehistoria Antigua de la Península Ibérica

Font: Paleolítico Medio de Mario Menendez, en Prehistoria Antigua de la Península Ibérica

F. Teoria de la transició del Paleolític mitjà al superior.

La estratigrafia arqueològica i les datacions cronològiques suggereixen la presència primerenca, fa uns 40.000 anys, del Aurinyacià al nord de la península, previsiblement amb els HAM, així com la pervivència dels neandertals en formes culturals transicionals (Châtelperronià) o del Mosterià final, en àrees o refugis peninsulars fins fa 28.000 anys. Aquesta situació, particularment important i complexa a la península, ha donat lloc a dues hipòtesis de convivència o reemplaçament per explicar l'origen de l'anomenat "comportament modern".

Sembla que tot aquesta evolució i la arribada dels HAM a Europa està relacionada amb canvis climàtics, així com la retirada dels neandertals als seus refugis del Mediterrani. Els prehistoriadors segueixen diversos models per explicar la transició que es va produir entre el Paleolític Mitjà i el Superior. Un d'ells és el de la continuïtat cultural, model segons el qual, l'home de neandertal va poder evolucionar lentament, culminant en algunes regions sota formes culturals aurinyacianes. Es van sumar al procés els nouvinguts HAM.

Alguns prehistoriadors afirmen que el contacte va donar lloc a les cultures de transició com el Châtelperronià. Aquesta convivència cultural va poder tenir conseqüències biològiques, encara que les traces genòmiques s'han perdut majoritàriament en l'evolució posterior. Suggereixen que els neandertals van desenvolupar una evolució autònoma cap a comportaments moderns, el que es coneix com cultures transicionals anteriors a l'arribada dels aurinyacians. Altres afirmen que la seva evolució va ser el resultat d’aculturacions durant la convivència de dos mons que discorren paral·lels, sense barrejar-se substancialment. Se suposa que davant la pressió aurinyaciana dels HAM, l'home de neandertal va buscar refugis al sud d'Europa, on va continuar la seva cultura mosteriana.

La hipòtesi coneguda com la Frontera de l'Ebre afirma que els primers aurinyacians no ocuparen els espais del sud de la Serralada Cantàbrica i del riu Ebre, per no respondre aquests territoris a les seves expectatives logístiques. Aquesta actitud va variar amb el canvi climàtic del final del cicle, posant fi als últims territoris neandertals del sud d'Europa.

El refugi dels neandertals al sud d'Europa

Els estadis isotòpics marins o MIS pel seu nom en anglès, Marine Isotope Stages, són períodes alternatius de fred i calor al paleoclima de la Terra. Anteriorment eren anomenats OIS (Oxygen Isotope Estades) i, més antigament, rebien el nom de glaciacións Günz, Mindel, Riss i Würm. Després, per exemple, Würm III en la terminologia clàssica va ser denominat OIS3.

El Paleolític superior inicial es desenvolupa en una forquilla temporal entre 40.000 i 21.000 anys, i abasta l'últim terç de OIS3 o Interpleniglacial (Würm III en la terminologia clàssica), i el començament de l'últim màxim glacial o OIS2 (Würm IV). Aquest període es caracteritza pels canvis climàtics intensos i ràpids, com mostren els anomenats esdeveniments Heinrich (EH) i les oscil·lacions Dansgaard/Oeschger (D /O) que culminen en un fort refredament al final del període. Especial rellevància tenen els EH 4 i 3, datats respectivament en 39 i 30 ka que van arribar a suposar descensos mitjans de 10 º de temperatura.

En paleoclimatologia, es coneixen com esdeveniments Heinrich una sèrie d’episodis que van ocórrer durant el període de l'última glaciació (Wisconsin) i en què onades d'icebergs es van desprendre de les glaceres i travessaren l'Atlàntic Nord.

Els esdeveniments Dansgaard-Oeschger (abreujat esdeveniments DO) són ràpides fluctuacions climàtiques que es van produir 25 vegades durant l'últim període glacial. Alguns científics afirmen que els esdeveniments ocorren gairebé periòdicament cada 1.470 anys, però això és discutit. Els esdeveniments poden ser causats per una amplificació de les radiacions solars, o per una causa interna al sistema terrestre -ja sigui la culminació d’una massa de capes de gel que es tornen inestables, com es postula per esdeveniments Heinrich, o una oscil·lació de temperatura en els corrents oceànics profunds.

Font: Prehistoria Antigua de la Península Ibérica. Mario Menéndez (Coordinador), UNED, Madrid 2012.

Les oscil·lacions D/O mostren importants canvis en els corrents oceànics que fa a la salinitat i temperatura de l'aigua, que van afavorir l'aparició de refugis o microclimes costaners, emparats a la costa cantàbrica per un relleu irregular. També al sud de la Península Ibèrica es documenten algunes àrees riques en nutrients i, per això permanentment habitades. Aquests períodes freds suposaven una contracció o desaparició del paisatge arbori a favor dels bruguerars, estepes i praderies, al nord de la península, mentre a l'interior o sud apareixia un paisatge semidesèrtic. Per contra, durant les fases temperades s'estenien el paisatge del bosc mixt al cantàbric, bosc mediterrani a l'est i sud, i una combinació de tots dos a l'interior peninsular. Respecte a la fauna, també la Península Ibèrica va funcionar com un espai refugi per algunes espècies durant els moments freds, amb presència de mamut, rinoceront llanut o ren. Altres espècies extintes són molt característiques com la hiena i l'ós de les cavernes, acompanyats del que constituirà la fauna actual.